TEMPS DE PERDRE Hi ha coses que, pel sol fet de pensar-les, es fan realitat. Estic molt amoïnat. He viscut més de vint anys amb la caseta i l’hortet. Era una realitat sense fonament. Avui sé que l’hort em serà amputat i no sé si sabré viure en una casa coixa. El temps de perdre ja és  aquí. Quan era petit, recordo com imaginava que algun dia tota la Plana de Vic seria una gran ciutat, potser tan gran com Barcelona o encara més, com Nova York. Els pobles anirien creixent i creixent fins a ajuntar-se els uns amb els altres i deixarien de ser pobles per convertir-se en simples barris de la gran ciutat i fins i tot hi hauria d’haver Metro per poder viatjar ràpidament d’una punta a l’altra d’aquesta esplanada plena de cases, carrers, places i llums. Em fascinava aquesta idea, sobretot els llums. Poder pujar a Cabrera i esperar la nit per veure una enorme extensió plena de llums fins allà on la vista pogués arribar. El meu desig de fer-me gran abastava també el meu entorn. Santa innocència! En vaig tenir prou, anys més tard, amb uns quants viatges en tren a Barcelona, per veure quin pa hi don...