També les “autonomías” tenen “data de caducitat”, sobretot aquest segle XXI, en què tot va acceleradíssim! I, és clar, la catalana n’és una.

Òbviament, n’hi ha d’altres que ho tenen més pelut, o bé que ho haurien de tenir (ironies de la història!). Per exemple, dins l’Estat español, la murciana, l’extremenya, i, no cal dir-ho, l’andalusa, de què ja em vagarà de parlar! En efecte, s’hi ha confós “descentralització”, tutelaríssima!, amb “autonomia”. Al Regne Unit (o “Desunit”, segons el punt de mira de qui parli), per exemple, ho tenen molt clar: no hi ha “autonomies”, hi ha “devolution”!!! Per això, Escòcia està com està: a punt de reeixir en el seu procés vers la independència!

No! A l’Estat espanyol no hi ha “autonomies”; només “cafè (i de baixa qualitat!) per a tothom”, la qual cosa ha menat, a la primera de canvi econòmic, a un cataclisme. 

Dins l’Estat español, l’única autonomia “realment vàlida” que hauria pogut existir hauria estat la catalana, que, si no hi hagués la mala maror ancestral que hi ha, hauria hagut d’aplegar l’antic Regne de València i les illes Balears. Pel que fa a l’èuscar i la gallega, se n’hauria de parlar més a bastament, car, es vulgui o no es vulgui, són, com molt bé –sempre a parer meu-- va manifestar el Dr. Espasa, recentment, en una tertúlia als Matins de TV-3, són “pre-nacions”, o –hi afegiria jo—“nacions a la Unitat de Cures Intensives”.

Quines són les condicions –sempre segons el meu criteri (que miro que sigui, tothora, al màxim d’objectiu possible)-- perquè hi hagi cap “devolution”?

Doncs, primer de tot, a nivell històric, un “genocidi cultural” --per no emprar el terme (massa fort per a les orelles d’algú?) “extermini”--, reeixit, o no, és a dir, com a mínim, hi ha hagut d’haver una imposada “nova planta”, com en el cas català (segle XVIII). Els castellans, potser per causa de l’alternança àustries/borbons o bé pel seu afany “rapinyaire”, més que no pas vertaderament “colonitzador”, no se n’han sortit gaire bé, diferentment dels anglesos, que entraren a sac i a sang i fetge a Amèrica del Nord (quants indis hi resten?).

En segon lloc, hi ha d’haver àmplies “romanalles” (“vestigis”, si es vol) de la “cultura” –terme que evito d’emprar pel seu lligam amb el mot “culte”, massa litúrgic, però, ara com ara, donem-lo per bo (!—“nacional” --un altre terme que miro de no fer servir, per la seva implicació, semàntica, amb el “traumatisme”, ottorankià i, després, dalinià, del “naixement” (qui ha volgut mai “ésser nat/nascut” en un país dominat? Ningú, certament)--, prèvia al “genocidi”. A Catalunya –i, per extensió, als anomenats “Països catalans”--, aquestes “romanalles” s’hi donen clarament (no han calgut gaires “ikastoles” per a preservar-les).

En tercer lloc, hi ha hagut d’haver una “economia” esponerosa, no improvisada, sense alts-i-baixos, de la qual, a més, depengui, d’alguna manera, la “nació” genocida. És claríssim que Catalunya/Països catalans compleix aquest requisit, i, en un sentit força lat --cf. el “concert econòmic” (foral) que sempre han tingut)--, Euskadi, també (Galícia, no, evidentment). Pel que fa al cas escocès..., bé, si hem de ser seriosos, sense la descoberta –providencial!— del petroli del Mar del Nord (Illes Shetland), a la darreria dels seixanta/primeria dels setanta, un altre gall hi cantaria, possiblement.

En quart lloc, hi ha hagut d’haver, sense solució de continuïtat!, una voluntat ferma i creixent, encara que sigui “espiralment”, de “separació” de la “nació” genocida, la qual cosa, a Catalunya/Països Catalans, país/nació europeu/a bicèfal/a (bipolar), per antonomàsia --com ja he exposat en una altra crònica (“ucrònica”, evidentment)--, sembla que, tímidament, s’ha complert al llarg de la història i, actualment            –impel·lida, segurament, pel Barça, la crisi econòmica, les noves generacions saberudes, etc.--, més a cara descoberta, si hem de menystenir proclames antinacionals d’acampada. Naturalment, em refereixo a la superació del “complex d’esclau” --sempre difícil d’espolsar-se pel fet de crear-ne, tot genocidi, un de nou: el “d’inferioritat”--, a les ganes d’esdevenir “llibert”.

En cinquè lloc –abreujo--, last but not least (i importantíssim!), és molt bo –gairebé imprescindible—que hi hagi una població nombrosa, arrelada o flotant, “emigrada” (!) a l’exterior del país (per exemple, els escocesos catòlics en territori ianqui, australià i neozelandès), rancuniosa, cabrejada, que exerceixi una fortíssima pressió continuada damunt de la “nació” genocida a tots els nivells: polític, “cultural”, econòmic i, per què no, armamentístic. En això darrer, els catalans, lamento dir que no podem competir gens ni mica (els irlandesos i els bascs, sí), sobretot per un fet psicològicament absurd i tràgic: un altre “complex”, el de “desprestigi” español i d’”ignorància aliena”.

En efecte, la majoria de catalans, amb la intenció de no voler ésser titllats d’espanyols, de “conquistadores” d’un imperi que mai no han tingut, de “toreros”, de “tercermundistes” (o és que no només es parla, oficialment o cooficial, la llengua espanyola en indrets mundials d’economia de subsistència?), de seguida que han pogut, s’han mirat d’assimilar a la nació, o a l’estat que els ha acollit, talment camaleons, i han fet santament, és clar! Els espanyols emigrats, per contra, no han procedit de la mateixa manera, ans al contrari: hagin anat a raure on hagin anat a raure i pertanyin, actualment, a l’”autonomía” que pertanyin, mai no s’han amagat d’ésser-ne (“españoles”): quina “seguretat” que dóna tenir un estat amb una llengua oficial única, o, el que és el mateix, haver assassinat a tort i a dret –vull recordar que els bascs van a anar a la Conquista d’Amèrica de tronc amb els castellans, com els irlandesos, els escocesos i els gal·lesos ho van fer amb els anglesos al mateix continent!      

Sí, sí: ja sé que dic, per a molts, obvietats, però em penso que val la pena de revisar-les o, més ben dit, de “revisitar-les”.

Bé, aquestes són les cartes --cap més!-- que Catalunya/Països Catalans té, si és que, verament (cosa que encara està per veure), vol jugar al pòquer de la independència. I, si és així, cal que s’assegui, d’una vegada, a la taula de joc abans que no “es passi” --sí, sí, com s’esdevé amb els iogurts!— l’entelèquia de l’”autonomía” catalana i, àdhuc, del “nacionalismo catalán” (???) --diguem-ho tot!

Naips nous, si us plau!

Lluís Urpinell-i-Jovani

Gàrnatha al-Yahud, 21-VI-2011