CAMPANADES

Els ulls enfonsats en un gravat assolat.

Distret de l’espai que l’envolta

i de la cantarella que se sent.

Preguntant-se mil vegades

per què va malgastar les hores,

quan eren sobreres i buides.

Si n’hagués retingut una de sola

entre les seves mans,

ara n’hi hauria prou

per escurçar la nit llarga i freda,

que el xucla fins el moll de l’os.

I després..., després

deixaria que també se n’anés.

El brogit de paraules foranies

no travessa els vidres.

I mímicament un altre pàmpol

li fa de llit a la soca

que li va donar la vida.

De sobte!

S’escolten uns cops impacients

que trenquen el silenci endormiscat.

És el vent!

que obre la porta.

I unes campanades bramen:

Déu vos guard!